" La vida que vivim
és molt complexa,
a vegades és alegre,
a vegades és trista.
Ens omple de felicitat,
ens omple d'alegries,
ens omple de tristors,
ens omple de mals dies.
Et diran que tinguis fe,
et diran que siguis viva,
et diran que visquis bé,
que siguis sempre optimista.
Potser et semblarà que no,
que viure això ja no arriba
que viure tal situació...
ja no és possible a la vida.
Quan sembli que tot es negre
quan l'esperança se't gira,
no miris mai cap enrera,
mira endavant i camina.
No oblidis que el teu voltant
al teu costat dia a dia,
comptaràs sempre amb algú...
que t'estimarà a la vida.
Pensa que al teu caminar
potser trobaràs un dia
que pugui sortir un gran sol
que t'alegrarà la vida."
Aquest és el poema amb el que una nena de tretze anys, vivia una gran emoció perquè tots els seus companys i professors, l'aplaudien en el gran teatre de "la Passió d'Olesa de Montserrat", per ser guanyadora del primer premi del concurs de Sant Jordi de la seva localitat.
Això per a ella era un gran repte, una vivència emotiva, alegre i a la vegada trista, carregada d'alegries i angoixes, carregada de satisfaccions i patiments, emocions contraposades difícils d'assumir per a qualsevol ésser humà i molt menys, si es tracta de la infantesa.
Aquest poema exposava una crua realitat, expressava la gran tragèdia de la seva autora, la protagonista d'aquell poema acabava de perdre per a sempre els seus pares. Aquell teatre amb tots els espectadors drets, aplaudint i cridant emocionats, van fer viure aquella nena un dels dies més inoblidables de la seva vida!
No hay comentarios:
Publicar un comentario